 |
| [baixar pdf] |
Sovint es diu que les qüestions de gènere i sexualitat són qüestions simbòliques. Quan es parla de polítiques d’igualtat, del dret a l’avortament, del matrimoni entre persones del mateix sexe, s’acostuma a sentir sempre alguna veu que apunta que això és “una cortina de fum”, o bé que “es fan per treure l’atenció de les coses importants”. En definitiva, polítiques de segona. Però el patriarcat i la desigualtat que genera tenen conseqüències materials, tant per les dones com per la resta de la població. L’economia també té una vessant “de gènere” i tant les condicions laborals com les crisis econòmiques com la divisió del treball estan marcades pel patriarcat. El no reconeixement del treball reproductiu com a treball n’és un exemple.
Es diu que si es comptabilitzés tot el treball reproductiu i de cures que majoritàriament fan les dones, aquest correspondria a un 50% del PIB.
Totes aquelles feines que consisteixen en la creació i el manteniment de la vida no són només rellevants en sí mateixes sinó que la vida productiva tal i com l’entenem no es podria dur a terme sense aquesta. Però tot i la seva rellevància, ni tan sols es considera treball. I per tant ni està remunerada, ni gaudeix de drets laborals, ni de prestacions com l’atur o la jubilació, ni d’organitzacions sindicals que vetllin pel seus drets. Es relega a l’àmbit privat i s’invisibilitza com a treball. Amb la crisi actual i la disminució de les prestacions, dels sous i dels serveis públics, aquests treballs recauen cada cop més sobre les de sempre. Quan a una persona malalta se la dóna d’alta quan encara és totalment depenent, qui se suposa que l’ha de cuidar? Quan es tanquen escoles bressol, qui ha d’estar al costat de les criatures?
Les polítiques econòmiques neoliberals tenen conseqüències materials sobre la població, però encara sembla que les polítiques conservadores i sexistes afecten només a qüestions legals i civils que només tenen un efecte discursiu. Un exemple és l’atac constant als drets sexuals i reproductius. Aquesta qüestió, que està damunt la taula en qualsevol període electoral, s’acostuma a veure com una política secundària i propagandística encarada a fer content l’electorat, com si per sí mateixa no fos una qüestió prou rellevant. El cas del dret a l’avortament és paradigmàtic. Per què aquesta qüestió ha estat sempre un tema central de la lluita feminista? Per què la dreta conservadora l’ha situat també sempre com un punt clau? Què s’amaga darrera el dret a l’avortament que aixequi tanta polèmica? Res més que el dret al propi cos. La interrupció voluntària de l’embaràs és un dret que reconeix, primordialment, la lliure elecció de la dona sobre el seu cos.
L’actual govern del PP planeja reformar la llei de l’avortament en base a la infantilització de la dona, però només per aquesta qüestió, ja que no es demana l’autorització per a cap altra tipus d’intervenció mèdica a partir dels 16 anys. També es proposa que la malformació del fetus no sigui motiu per avortar. Segons Gallardón, ho fa basant-se en la defensa de la igualtat de les persones discapacitades, però alhora també defensa que siguin les tutores/tutors que decideixein sobre la fertilitat de les persones dependents. En què quedem? Encara que el debat sobre l’eugenèsia sigui una qüestió molt més àmplia, des de quan li preocupa la vida de les persones dependents al PP? Mentre es retallen recursos per aquestes persones i les persones que les cuiden, s’obliga a parir perquè es defensa la seva vida. I un cop nascudes, se n’ocuparà Gallardón?
D’altra banda, és ben curiós l’argument que va utilitzar el mateix ministre contra el dret a l’avortament, alegant que hi havia una ‘violència estructural que obligava a les dones a avortar’. A part de la impertinència d’utilitzar aquest tipus de concepte per argumentar en contra dels drets sexuals i reproductius de les dones, és del tot contradictòria amb altres polítiques que es plantegen. Un exemple és la reforma de la cartera de serveis bàsics que s’està negociant. S’ha insinuat que les dones solteres i les lesbianes quedaran fora de les tècniques de reproducció assistida que es garanteixen a les parelles heterosexuals. La reducció de la despesa amb aquesta mesura tendirà a ser inexistent, ja que ni unes ni les altres són ‘per defecte’ persones amb problemes greus d’esterilitat (que són més costoses). Amb les dimensions de les actuals llistes d’espera ocuparan el seu lloc dones amb parella masculina, així que no hi haurà l’estalvi. Quina vida es defensa amb la llei de l’avortament? Des de quan li ha importat la vida a la dreta conservadora? Quina maternitat es vol defensar? Només la de les dones heterosexuals amb parella estable, ja que qualsevol opció que surti de la família nuclear heterosexual no té dret a reproduir-se, a no ser que pagui les desorbitants xifres que ofereixen les clíniques privades de reproducció assistida. Em sembla que tot això són conseqüències materials.
I la pregunta es manté. Per què tant d’enrenou? Per què aquesta obsessió en limitar els drets sexuals i reproductius? Parar atenció en la insistència en legislar contra el dret al propi cos ens hauria de fer veure la seva rellevància. Controlar el cos de les dones significa controlar la seva sexualitat, la seva capacitat reproductora, el seu cos també com a mitjà de treball. I la defensa del dret al propi cos no només ens porta al control de la reproducció sinó que obre el camí cap a formes diferents d’entendre’l. Un cos amb un sexe que no es defineix a través del binomi imposat, un cos que no s’adapta a les normes partiarcals, un cos que no es vol reproduir. Tanta paradoxa i contradicció interna en la legislació sobre l’avortament evidencia la centralitat del cos com a camp de batalla.
La insistència dels estats en controlar el cos no és una cortina de fum, és un atac directe contra les dones i els seus drets fonamentals, i per tant un atac contra el poble. Les conseqüències materials del patriarcat tenen moltes cares, posar el dret al propi cos en la centralitat de la lluita política és una obligació més necessària ara que mai.
Article de Maria Rodó de Zárate
Novembre 2012