24 de setembre del 2014: ahir, retirada de la reforma de llei de l’avortament i dimissió d’Alberto Ruiz Gallardon. Però les feministes no hem sortit de festa. Ahir, les reunions habituals, preparació de la manifestació del diumenge (per la despenalització de l’avortament), converses sobre la notícia del dia, sí, però també converses sobre tots els altres temes que tenim sobre la taula. Cap festa, ni un minut d’aturada. Per què? Per què les feministes no estem celebrant aquesta victòria? No sabem guanyar? Segurament no, falta de costum. Però no és (només) això.
Quan el passat desembre el ministre va presentar el text de la reforma, un text que ens prohibia avortar en la grandíssima majoria dels casos i que detallava un llistat de tortures psicològiques i laberints burocràtics pels casos que entressin en els supòsits, haguéssim saltat d’alegria si una setmana deprés hagués retirat la llei i hagués dimitit. Ara no. L’estratègia de Gallardón, o del govern, ha estat la del desgast. Portem tres anys especulant sobre possibles dates, amb desenes d’actes preparats per quan es presentés la reforma, per quan passés un tràmit, un altre, organitzant-nos per quan s’aprovés. Sortint al carrer a cada pas, a cada declaració. Tres anys de desgast del moviment feminista per una llei que finalment no han aprovat... gràcies a la lluita feminista?
Si han retirat la reforma no ha estat perquè de cop hagin entès que no poden legislar contra el dret als nostres cossos. No és perquè hagin entès que el dret a l’avortament és un dret bàsic per a les dones, innegociable. No és perquè hagin entès que el dret a decidir és un dret fonamental. Han retirat la llei perquè perden vots. Perquè no els surt a compte electoralment. Si els sortís a compte, l’haguessin mantingut tot i les mobilitzacions, les protestes incansables, les manifestacions multitudinàries. Així, no és una victòria nostra? Les feministes, no hi tenim res a veure amb aquesta retirada? Crec que hi tenim molt a veure.
Hem posat les protestes contra la reforma a la portada incomptables vegades. Hem argumentat incansablement els motius pels quals aquesta reforma era una barbaritat, hem assenyalat els culpables, hem mostrat quines serien les conseqüències, hem cridat alt, fort i juntes, hem establert aliances, hem sortit al carrer cada cop, hem desobeit, hem dit que prou. I això, si no ho haguéssim fet les feministes, no ho hagués fet ningú. Ha estat una lluita prioritària per nosaltres. I han vist que no els sortia a compte. Així que sí, la lluita porta victòries, i aquesta és una victòria del moviment feminista. Una victòria que ens demostra que podem guanyar alguna cosa organitzades. Un victòria que demostra que el moviment feminista, amb la seva diversitat, està en forma. Sabem que l’avortament s’ha instrumentalitzat i aprofitat per la lluita partidista, però sabem que sense nosaltres i les nostres mobilitzacions això no els hagués sortit tan car i haurien tirat endavant.
Hem guanyat, sí, hem aconseguit que no avanci una reforma que representaria un dels cops més durs contra les dones. Però si no estem de festa és perquè sabem que ells continuen tenint el poder de legislar sobre nostraltres, sobre altres temes que els surtin més a compte. Sabem que per a ells, els nostres drets són monedes de canvi pel joc electoral. Sabem que no hem guanyat tant. Que a les dones ens continuen assassinant per ser dones. Que el nostre treball no es considera ni treball. I sabem que la llei amb la que ens quedem no és la que voldríem, ni de bon tros. Sabem que ens quedem com estàvem, no anem a pitjor, però ens quedem en la situació actual. I en aquesta situació no hi ha res a celebrar. Ahir vam continuar fent reunions com si no hagués passat res perquè la lluita continua, perquè el patriarcat continua viu i fort. Perquè les violències contra les dones no han acabat. Però, potser, ens podríem permetre mirar enrera, veure el que hem lluitat i sentir que alguna cosa hem fet bé. Brindar, i seguir.
24 - 09 - 2014
Escrit per Maria Rodó
de Gatamaula